(maig 2018)
No entenc per què al dormir encara no somio amb tu
si despert ho faig sense esforç;
els dits s'esglaien lluny del teu cor
i m'arroseguen al fons de l'edredó.
El caos organitzat s'esvalota,
falten tovalloles assecant-se,
roba serpentejant pel menjador,
està disponible el meu pijama,
però la teva olor roman, i em fa companyia.
Porto el teu somriure marcat al crani,
els teus cabells traçen la línia de la vida del meu palmell,
tan sols superada per la teva presència
la sensació més notòria és la teva absència,
i únicament tinc el valor d'anar a Girona sense tu
perquè sé que tornarem.
Retrobar la soledat
és el preu de la plenitud,
jo el pago amb gust
i m'hi enfronto amb voluntat.
Si em sacseja el cap, m'agafo al teu record;
si m'estreny el pit, aguanto la respiració,
mantinc el braç estirat fins que em prens per la mà,
i tot recobra el sentit.
El temps és la crueltat;
t'angoixa quan saps que les alegries s'apaguen
i també les tristeses que amaguen la nostra insignificança,
però al temps se l'ha de reptar
perquè al temps se'l venç
quan les alegries muten,
camaleó teu.
