PACIÈNCIA

(Agost 2022)

A La Ràpita, els restaurants,
s'entesten a punxar cançons horteres de desamor,
i t'enyoro menjant arrós i marisc
en comptes de crema de carbassó,
doncs dins el pit
no s'ha format cap buit,
hi ha el mateix múscul,
però desnutrit.

Paciència,
no vull una abraçada,
vull més paciència
fins que el temps curi els esclats
a canvi d'una existència distreta i apagada;

mai he entès la felicitat,
però amb tu aprenia alegria.

Tant és que escapi a La Ràpita
i canviï d'aires;
omplen pulmons intoxicats
i segueixen viciant-se.

Esmorzar amb cara de malson,
jubilats en calçotets als balcons,
espatlles que necessiten aftersun,
nens indignats amb els traïdors del civisme que travessen carrers amb el semàfor en vermell,]
gots de plàstic reutilitzables sobre els bancs
amb esquitxades de vòmit als voltants.

Un hotel amb parets de paper,
la del capçal del llit traspua plaer,
a mi m'està molt bé;

i la roba que em vas regalar i no em vull posar
per a no desgastar-la i haver-la de llençar.

TIRANT

(juliol - agost 2022)

Darrerament, agafo el metro els diumenges,
andanes i vagons estan plens de famílies
i jugo a endevinar quina d'elles, per estadística,
serà la del pare assassí de dona i fills, i suïcida fallit.

Travesso el Parc de la Unitat,
porto tot l'estiu passant-hi,
fa dos dies, les 22h, una iaia menjava un iogurt tot observant els infants;
avui, les 16h, i a la mateixa terrassa la mateixa àvia, arrepenjada, observant el parc deshabitat.]
Potser és pura casualitat,
potser és la persona amb més solitud del barri;
jo sóc del barri del costat,
i vaig tirant,
que el que cessa,
quan encara roman,
és un mentrestant.

M'assec a una cafeteria, potser t'escric,
o escric que aquell nen li diu a l'altre, ple de joia, que és el seu millor amic;
o que la vida és una suma de mals i bons records,
i els bons acostumen a fer mal perquè t'hi enrecordes quan els trobes a faltar;
o insisteixo amb la solitud,
si és colonitzadora d'organismes,
si és un llibre collonut;
i després, segur, t'escric.

I esbrinaré si vaig tirant,
si estic llençant,
què està passant
als abismes de la serenitat.

I aprendré l'art perdut que rau
a l'hora de posar ossos i músculs
en un llit de claus.

AL MERCAT

(juliol-agost 2022)

Avui he anat al mercat,
i no sabia què comprar...
bé, no sabia quant comprar,
perquè la meva part mai va ser la meitat.

Un llucet minso,
dos grapats de festucs,
res d'embotit
i fruita que s'estovarà.

I quina fila,
no la tanda, sinó el meu posat,
i quan ho explico em compadeixen,
o s'esglaien: però què ha passat?

El pa que s'hi dona,
o la nova normalitat
al mercat.

Queda clar que em sobra carro,
torno a fer amb dues bosses;
a més, hi ha plaga de coloms,
són tant descarats que es planten a l'agafador
i no s'espanten ni fent petar els dits;
carregar pes? Tant és,
el llast és un altre.

Torno a casa i m'espera
una foto familiar,
una foto teva,
un parell de bolis
i la guia de la Filmoteca,
enganxo els punts de fidelitat, avui són dobles al ser dimecres,
i em concentro a empènyer fora de la meva ment
el plaer secret de que em sobrevisqueu.