miércoles, 6 de diciembre de 2023

TREBALL D'AMOR ESMAPERDUT

(març-desembre 2023)

Fa estona que sóc al tren,
ja estic quasi plorant,
espera'm;

seuen a totes bandes,
amb les cames arronsades,
un líquid ballant pel mig,
fins i tot la mort ha de menjar.

No em cuso la ferida
sense purgar el verí intrínsec;
amb el temps, quan hi penso,
segueix fent mal,
però hi penso molt menys;

et vas deixar el meu cor oblidat a la gespa,
vaig provant a trobar-lo pels parcs,
i sempre que m'hi endinso es fa de nit.

Els bons records mai són dolorosos,
es la realitat que empitjora;

un cop mentalitzat,
és un mal sense punxes,
però la clarividència no consola.

Sóc un més dels que han hagut
de ser continent, i no contingut;

vull ser l'esclafit de riure
de la parella que s'estava xiuxiuejant;
el lòbul, un lòbul, que es troba amb un paladar;
degenerar, abans que ser pellofa.

Abans que escopir-te dards,
me'ls empasso i m'esvaeixo;
ni xisclo ni t'escridasso,
m'esglaio perquè m'enfonso.

jueves, 8 de junio de 2023

JÚLIA

(maig – juny 2023)

Júlia, avui vens?
Tinc la discreció a punt
i els ulls al clatell
per a fer com si res.

Júlia, ho entens?
Et busco constantment,
també quan et trobo,
em fa estar content.

Perquè fa poc pensava que em penjaria,
i t’escric amb alegria, Júlia,
fas bon temps.
Als encerts de la vida
li afegiré el teu somriure;
als estímuls de la setmana,
l’estona en que vens.

Júlia, m’enamoraré de tu,
però no t’has de preocupar,
sé patir.

Júlia, no t’ho vull dir,
però aquí i només aquí
en puc fruir.

I en sé molt poc, Júlia,
però no m’invento ni una coma,
explica’m més.
Com, per sorpresa, un espectacle de foc;
com l’àvia, asseguda, jugant amb les espardenyes,
em fas retrobar l’infant.

I el millor, Júlia,
és quan ja no hi penso,
i, llavors, vens.

viernes, 12 de mayo de 2023

COM ESTÀ L'ALAN?

(novembre 2022 – maig 2023)

Mimi Parker s’ha mort,
i ha fet mal com la de qualsevol malalt;
no sé per què li diuen batallar
si és resistir,
doncs cap cos és terreny neutral.

Si li passès a la meva Mimi personal
seria un terrabastall,
només pensar-hi se’m humitegen els ulls,
em remou sencer un pessic de pànic,
s’endinsa als ossos el dolor.

I és per això
que tot I que conec poc els seus lligams
perquè no en sóc fan,
em pregunto, de veres,
com deu estar l’Alan.

Vora la meva feina hi ha un parc,
i, en soledat, els adults que el travessen van tant capcots com els joves;
sofisticació i sentiments
per a suportar la desfeta de la vida;
no posseïm a les persones,
però les perdem.

L’Alan, què farà?
Un disc que soni a execució
o potser es retirarà?
Per què passa que, amb els cantants,
tot i que escriuen sobre fets quotidians
els veiem com èssers sobrehumans?

Espero que li arribi el moment
que la nostàlgia de recordar la Mimi
la visqui com un alleujament.

sábado, 22 de abril de 2023

AGULLA DE PUNTA DESGASTADA

(febrer 2022 - abril 2023)

I si l'única diferència
amb un sonat
és que jo ho escric
i ell ho diu ben alt?

Que t'exploti el cor,
segur que no té perdó?
Ni matar al pare moribund
per a tenir sostre, llit i plat a la presó?

I si les intuicions i les epifanies
només són instants d'inseguretat?

Cap carícia,
cap llàgrima,
capaç de ser malaguanyada?
Puc seguir filant
amb una agulla de punta desgastada?

Enfonsa'm la mirada
una altra vegada,
i deixa una esquerda
per on em cruspeixi la merda.

Filosofia escrita sobre una vida
sense milions d'anys d'experiència;
filosofia, la fesomia de la terra,
entre les flors sobresurten colzes.

És un himne desafortunat
refiar la pròpia sort a una finestra trencada;
pets tendres, perllongats,
escorrent-se dels budells,
vull avorrir-me ja dels meus sentiments,
i tornar a les banalitats,
l'èxtasi de les foteses.

domingo, 19 de marzo de 2023

TRENTA-UN VESPRES ASSOLELLATS

(febrer-març 2023)

Avui fa un any,
fa setmanes que hi penso.

Mai oblidaré que per a mi va començar un dijous 12 d'abril
i per a ella un dilluns 16;
i va ser un dijous 12 de maig
la darrera vegada que vam dormir abraçats,
i un dilluns 16 quan va fer el pas.

Abraçades i massatges,
els seus pòmuls i les natges,
em significo per elles;
i ja podeu vomitar,
però l'amor és un regal de la vida,
no un objectiu ni un patró a imitar;
tampoc un camí de roses,
ni cal.

El maig tenia el millor,
primer el BAFF, després el D'A,
el Primavera Sound i els aniversaris de la Bici,
el Barcelona Poesia i La Plaça Odissea,
les Festes de Badalona i les de Nou Barris,
les promeses de Cannes,
i sovint les promeses anteriors.
Un any, va tenir a Diamanda Galás i a l'últim Sidney Lumet,
als Tortoise i als primers Lanthimos i Kore-eda,
als Atom Rhumba i als Gallon Drunk,
un disc i una gira dels Red Hot,
trenta-un vespres assolellats,
una rebolcada i un desamor,
i en cinc ocasions, fins i tot l'esguerrada,
a tu.

I a qui collons l'importa
el que m'importa a mi?
Amb qui ho puc compartir
només els faria patir;
potser si ho escric aquí
ja no se'm quedi a dins.

Quan ja vius sol,
morir sol, deu ser tanta la diferència?
Com podríem anomenar a un aniversari
que no és per a celebrar sinó per a lamentar?
Potser una funebració.

Perquè tinc foc al pit
tinc fum al cap,
i, més a dalt, a la teulada,
un colom amb papada.

viernes, 9 de diciembre de 2022

ELLA TIENE LA RECETA PARA ESTAR MUCHO MEJOR

(setembre - desembre 2022)

Fa temps la vaig perdre en somnis,
caminàvem pel Passeig de Gràcia, entre la gentada;
la vaig perdre de vista, no la vaig trobar,
i, tot i que ja despert,
em xiuxiuegés: "això no succeïrà"
va durar una bona estona de matí el malestar.

Ara ja no em cal somiar,
tot i que dormo bé
perquè dormo la son del dol,
que és l'esgotament.

Aquest pis està tant impregnat de records
que l'hauria de cremar sencer, amb mi a dins;
guarnits florals que sobreviuen,
cicatrius a la paret on tenia les postals,
i una brutícia minvant
que sembla un munt més que abans.

Fa temps que no sé què és estar trist
sense pensar en ella;
quina sort tenir només un motiu per entristir-me
en la meva vida lleugera.
Cada segon, no;
cada minut, tampoc;
cada hora, és probable.

Cada pèrdua de la nostra vida
ens va consumint,
l'esperança sempre arrossega cadenes
que la fan defallir,
l'enyor em pren de la mà esquerra; la nostàlgia, de la dreta,
recupero cançons antigues
amb frases que no havia copsat, i ara se'm queden al cor:
"ella tiene la receta para estar mucho mejor".

domingo, 4 de septiembre de 2022

BEBIENDO AGUA POR SUPERVIVENCIA

(setembre 2008)

El tren no hace chu chu!,
ruge como rasgado por las vías,
con aire acondicionado condicionado por el chófer,
sin rastro de bandidos ni Buster Keaton.
Bebiendo agua por supervivencia,
cómo no pensé en ello en el comedor?
hay gente haciendo filigranas para lubricar sus vidas,
hay plantas en las ventanas de los jefes de la estación.
El sueño se ve delatado por el silencio,
cuelga ropa casi desprendida de las rocas de Valls,
el revisor se pasea sin tenerme en cuenta,
en casa ya desplegaron los controles de rigor.
Ahora mismo, estamos atrapados en la existencia,
y si el tren descarrila, que enfile hacia las grutas de la mina,
no hay polvo más narcótico que el carbón.

Buzón petado entre los impecables,
salpicones de cemento en la pared,
ondean las banderas, saludan los problemas,
rotondas para no girar,
chupas de cuero con musgo húmedo entre la solapa del cuello,
pellizas, tejanas y bufandas por doquier,
no se agota, no trasciende,
llueve con pereza.
Plástico triturado junto a las vallas,
calaveras ataviadas de doncellas,
cerveza por la manga, manga por lamer,
narices que gotean con urgencia,
escalofríos al anochecer,
no soy serio, no soy eufórico,
como el que gana por la mínima pudiendo aplastar.

Los latidos de los bafles retozan salvajemente con mis oídos,
el desvarío se ha adueñado del personal,
soy el único hombre sobrio que no es un psicópata,
y solo puedo garantizar lo primero.
Ya te peleaste con las puñetas de tu jersey,
ya desatendiste con naturalidad a los necesitados de estímulos,
estoy lejos,
lo suficiente para solo ver resplandecer el fuego del mechero en tu mano,
cada segundo se escurre de forma banal,
tienes alguien que te quiere,
alguien que se ha masturbado todo el verano por ti,
pronto vuelve,
comerás perdices,
a mí aún se me escapa el secreto de los fogones,
y, como puedes leer, los latidos aún no han destrozado la neurona en la que habitas.

El tren no hace chu chu!,
chilla como espoleado por la catenaria,
con DVDs rallados proyectados por el chófer,
sin rastro de Dumbo ni brujas.
Bebiendo agua por supervivencia,
cómo no pensé en ello en el Opencor?
hay gente adoptando posturas para lograr desterrar sus vidas,
hay rúbricas grafiteadas en los muros de cada estación.
Los oídos zumban sin cesar,
no estoy viendo el paisaje, estoy notando la sinergia del vagón,
el revisor esta vez no pasa de largo,
a puerto no ejecutaron los controles de rigor.
Ahora mismo, estamos capturados por la existencia,
y, si el tren descarrila, que se hunda en las cañerías que van bajo el mar,
no hay brisa más histórica que el gas.