(setembre - desembre 2022)
Fa temps la vaig perdre en somnis,
caminàvem pel Passeig de Gràcia, entre la gentada;
la vaig perdre de vista, no la vaig trobar,
i, tot i que ja despert,
em xiuxiuegés: "això no succeïrà"
va durar una bona estona de matí el malestar.
Ara ja no em cal somiar,
tot i que dormo bé
perquè dormo la son del dol,
que és l'esgotament.
Aquest pis està tant impregnat de records
que l'hauria de cremar sencer, amb mi a dins;
guarnits florals que sobreviuen,
cicatrius a la paret on tenia les postals,
i una brutícia minvant
que sembla un munt més que abans.
Fa temps que no sé què és estar trist
sense pensar en ella;
quina sort tenir només un motiu per entristir-me
en la meva vida lleugera.
Cada segon, no;
cada minut, tampoc;
cada hora, és probable.
Cada pèrdua de la nostra vida
ens va consumint,
l'esperança sempre arrossega cadenes
que la fan defallir,
l'enyor em pren de la mà esquerra; la nostàlgia, de la dreta,
recupero cançons antigues
amb frases que no havia copsat, i ara se'm queden al cor:
"ella tiene la receta para estar mucho mejor".
