TRENTA-UN VESPRES ASSOLELLATS

(febrer-març 2023)

Avui fa un any,
fa setmanes que hi penso.

Mai oblidaré que per a mi va començar un dijous 12 d'abril
i per a ella un dilluns 16;
i va ser un dijous 12 de maig
la darrera vegada que vam dormir abraçats,
i un dilluns 16 quan va fer el pas.

Abraçades i massatges,
els seus pòmuls i les natges,
em significo per elles;
i ja podeu vomitar,
però l'amor és un regal de la vida,
no un objectiu ni un patró a imitar;
tampoc un camí de roses,
ni cal.

El maig tenia el millor,
primer el BAFF, després el D'A,
el Primavera Sound i els aniversaris de la Bici,
el Barcelona Poesia i La Plaça Odissea,
les Festes de Badalona i les de Nou Barris,
les promeses de Cannes,
i sovint les promeses anteriors.
Un any, va tenir a Diamanda Galás i a l'últim Sidney Lumet,
als Tortoise i als primers Lanthimos i Kore-eda,
als Atom Rhumba i als Gallon Drunk,
un disc i una gira dels Red Hot,
trenta-un vespres assolellats,
una rebolcada i un desamor,
i en cinc ocasions, fins i tot l'esguerrada,
a tu.

I a qui collons l'importa
el que m'importa a mi?
Amb qui ho puc compartir
només els faria patir;
potser si ho escric aquí
ja no se'm quedi a dins.

Quan ja vius sol,
morir sol, deu ser tanta la diferència?
Com podríem anomenar a un aniversari
que no és per a celebrar sinó per a lamentar?
Potser una funebració.

Perquè tinc foc al pit
tinc fum al cap,
i, més a dalt, a la teulada,
un colom amb papada.