L'ESTACIÓ

(maig 2025)

Obre els ulls la follia,
contra tot pronòstic, torna a fer-se de dia;
la lògica està adormida
però amb els revòlvers agafats;
i floreix
una vida que m’insisteix
que el camí per ser estimat passa per l’autoodi.

Em sento Alec Harvey dins una novel·la russa,
Carnforth m’habita de dijous a dilluns,
sóc un psicòpata benigne,
la riota de la consistència,
si tan sols les poques estones que no penso en tu
fossin proporcionals a les que t’enrecordes de mi…
el curs ja s’acaba, i enguany
la creu no és Sant Jordi, la creu és Sant Joan.

Avanço la meva arribada a l’estació
perquè esperar-te és un plaer;
una adolescent observa acomplexadament als adults,
pensant que no tenim desil·lusions,
desconeixent que ja no ens importen.

L’espera no és doble
perquè la puntualitat és exquisida;
sempre va buit el tren
si ets la passatgera absent;
Era un somriure? Era vergonya?
Era un rictus ben incòmode?

No em podies concedir cap ball
perquè l’estaves musicant;
no va fer via la primavera,
i l’estiu és l’estació de l’adéu.