TREBALL D'AMOR ESMAPERDUT

(març-desembre 2023)

Fa estona que sóc al tren,
ja estic quasi plorant,
espera'm;

seuen a totes bandes,
amb les cames arronsades,
un líquid ballant pel mig,
fins i tot la mort ha de menjar.

No em cuso la ferida
sense purgar el verí intrínsec;
amb el temps, quan hi penso,
segueix fent mal,
però hi penso molt menys;

et vas deixar el meu cor oblidat a la gespa,
vaig provant a trobar-lo pels parcs,
i sempre que m'hi endinso es fa de nit.

Els bons records mai són dolorosos,
es la realitat que empitjora;

un cop mentalitzat,
és un mal sense punxes,
però la clarividència no consola.

Sóc un més dels que han hagut
de ser continent, i no contingut;

vull ser l'esclafit de riure
de la parella que s'estava xiuxiuejant;
el lòbul, un lòbul, que es troba amb un paladar;
degenerar, abans que ser pellofa.

Abans que escopir-te dards,
me'ls empasso i m'esvaeixo;
ni xisclo ni t'escridasso,
m'esglaio perquè m'enfonso.

JÚLIA

(maig – juny 2023)

Júlia, avui vens?
Tinc la discreció a punt
i els ulls al clatell
per a fer com si res.

Júlia, ho entens?
Et busco constantment,
també quan et trobo,
em fa estar content.

Perquè fa poc pensava que em penjaria,
i t’escric amb alegria, Júlia,
fas bon temps.
Als encerts de la vida
li afegiré el teu somriure;
als estímuls de la setmana,
l’estona en que vens.

Júlia, m’enamoraré de tu,
però no t’has de preocupar,
sé patir.

Júlia, no t’ho vull dir,
però aquí i només aquí
en puc fruir.

I en sé molt poc, Júlia,
però no m’invento ni una coma,
explica’m més.
Com, per sorpresa, un espectacle de foc;
com l’àvia, asseguda, jugant amb les espardenyes,
em fas retrobar l’infant.

I el millor, Júlia,
és quan ja no hi penso,
i, llavors, vens.

COM ESTÀ L'ALAN?

(novembre 2022 – maig 2023)

Mimi Parker s’ha mort,
i ha fet mal com la de qualsevol malalt;
no sé per què li diuen batallar
si és resistir,
doncs cap cos és terreny neutral.

Si li passès a la meva Mimi personal
seria un terrabastall,
només pensar-hi se’m humitegen els ulls,
em remou sencer un pessic de pànic,
s’endinsa als ossos el dolor.

I és per això
que tot I que conec poc els seus lligams
perquè no en sóc fan,
em pregunto, de veres,
com deu estar l’Alan.

Vora la meva feina hi ha un parc,
i, en soledat, els adults que el travessen van tant capcots com els joves;
sofisticació i sentiments
per a suportar la desfeta de la vida;
no posseïm a les persones,
però les perdem.

L’Alan, què farà?
Un disc que soni a execució
o potser es retirarà?
Per què passa que, amb els cantants,
tot i que escriuen sobre fets quotidians
els veiem com èssers sobrehumans?

Espero que li arribi el moment
que la nostàlgia de recordar la Mimi
la visqui com un alleujament.

AGULLA DE PUNTA DESGASTADA

(febrer 2022 - abril 2023)

I si l'única diferència
amb un sonat
és que jo ho escric
i ell ho diu ben alt?

Que t'exploti el cor,
segur que no té perdó?
Ni matar al pare moribund
per a tenir sostre, llit i plat a la presó?

I si les intuicions i les epifanies
només són instants d'inseguretat?

Cap carícia,
cap llàgrima,
capaç de ser malaguanyada?
Puc seguir filant
amb una agulla de punta desgastada?

Enfonsa'm la mirada
una altra vegada,
i deixa una esquerda
per on em cruspeixi la merda.

Filosofia escrita sobre una vida
sense milions d'anys d'experiència;
filosofia, la fesomia de la terra,
entre les flors sobresurten colzes.

És un himne desafortunat
refiar la pròpia sort a una finestra trencada;
pets tendres, perllongats,
escorrent-se dels budells,
vull avorrir-me ja dels meus sentiments,
i tornar a les banalitats,
l'èxtasi de les foteses.

TRENTA-UN VESPRES ASSOLELLATS

(febrer-març 2023)

Avui fa un any,
fa setmanes que hi penso.

Mai oblidaré que per a mi va començar un dijous 12 d'abril
i per a ella un dilluns 16;
i va ser un dijous 12 de maig
la darrera vegada que vam dormir abraçats,
i un dilluns 16 quan va fer el pas.

Abraçades i massatges,
els seus pòmuls i les natges,
em significo per elles;
i ja podeu vomitar,
però l'amor és un regal de la vida,
no un objectiu ni un patró a imitar;
tampoc un camí de roses,
ni cal.

El maig tenia el millor,
primer el BAFF, després el D'A,
el Primavera Sound i els aniversaris de la Bici,
el Barcelona Poesia i La Plaça Odissea,
les Festes de Badalona i les de Nou Barris,
les promeses de Cannes,
i sovint les promeses anteriors.
Un any, va tenir a Diamanda Galás i a l'últim Sidney Lumet,
als Tortoise i als primers Lanthimos i Kore-eda,
als Atom Rhumba i als Gallon Drunk,
un disc i una gira dels Red Hot,
trenta-un vespres assolellats,
una rebolcada i un desamor,
i en cinc ocasions, fins i tot l'esguerrada,
a tu.

I a qui collons l'importa
el que m'importa a mi?
Amb qui ho puc compartir
només els faria patir;
potser si ho escric aquí
ja no se'm quedi a dins.

Quan ja vius sol,
morir sol, deu ser tanta la diferència?
Com podríem anomenar a un aniversari
que no és per a celebrar sinó per a lamentar?
Potser una funebració.

Perquè tinc foc al pit
tinc fum al cap,
i, més a dalt, a la teulada,
un colom amb papada.