TIRANT

(juliol - agost 2022)

Darrerament, agafo el metro els diumenges,
andanes i vagons estan plens de famílies
i jugo a endevinar quina d'elles, per estadística,
serà la del pare assassí de dona i fills, i suïcida fallit.

Travesso el Parc de la Unitat,
porto tot l'estiu passant-hi,
fa dos dies, les 22h, una iaia menjava un iogurt tot observant els infants;
avui, les 16h, i a la mateixa terrassa la mateixa àvia, arrepenjada, observant el parc deshabitat.]
Potser és pura casualitat,
potser és la persona amb més solitud del barri;
jo sóc del barri del costat,
i vaig tirant,
que el que cessa,
quan encara roman,
és un mentrestant.

M'assec a una cafeteria, potser t'escric,
o escric que aquell nen li diu a l'altre, ple de joia, que és el seu millor amic;
o que la vida és una suma de mals i bons records,
i els bons acostumen a fer mal perquè t'hi enrecordes quan els trobes a faltar;
o insisteixo amb la solitud,
si és colonitzadora d'organismes,
si és un llibre collonut;
i després, segur, t'escric.

I esbrinaré si vaig tirant,
si estic llençant,
què està passant
als abismes de la serenitat.

I aprendré l'art perdut que rau
a l'hora de posar ossos i músculs
en un llit de claus.

AL MERCAT

(juliol-agost 2022)

Avui he anat al mercat,
i no sabia què comprar...
bé, no sabia quant comprar,
perquè la meva part mai va ser la meitat.

Un llucet minso,
dos grapats de festucs,
res d'embotit
i fruita que s'estovarà.

I quina fila,
no la tanda, sinó el meu posat,
i quan ho explico em compadeixen,
o s'esglaien: però què ha passat?

El pa que s'hi dona,
o la nova normalitat
al mercat.

Queda clar que em sobra carro,
torno a fer amb dues bosses;
a més, hi ha plaga de coloms,
són tant descarats que es planten a l'agafador
i no s'espanten ni fent petar els dits;
carregar pes? Tant és,
el llast és un altre.

Torno a casa i m'espera
una foto familiar,
una foto teva,
un parell de bolis
i la guia de la Filmoteca,
enganxo els punts de fidelitat, avui són dobles al ser dimecres,
i em concentro a empènyer fora de la meva ment
el plaer secret de que em sobrevisqueu.

49

(maig-juny 2022)

6 embarassos,
5 de prematurs, 1 de normal;

processos electorals diversos,
l'espera d'1 Mundial del que sigui;

4 estius,
4 tardors,
4 hiverns,
i 2 primaveres senceres i 2 a mitges, que en sumen 3;

platja i muntanya,
Catalunya i Espanya,
cap Sant Jordi com déu mana,
592 racions de crema vegetal casolana;

petons, petons i petons;

masses plors,
masses poques flors.

MASSA TENDRE PER A LES DATE APPS

(maig-juny 2022)

Està ballant
i/o vestint samarretes que li van com un guant;
i jo observant,
sóc un infant davant adults escandalosos.

Surto a cremar la nit,
però el foc intern
em consumeix durant,
i torno a casa fumejant dins un metro dislocat;
criatures adormides als cotxets,
dues joves amb el mòbil mutuament a tocar de l'orella de l'altra,
espectacles carnals de cap a peus,
i jo observant,
mentre li dono voltes fins al mareig:
tant de bo haguessis pensat en altres
en comptes de deixar de pensar en mi.

Segueixo solter,
deu ser
que tothom és del teu parer.

De quant en quant,
de forma breu i inconstant
sento l'esperança de que em tornis a estimar,
però no hi ha cap esperança,
no tinc cap possibilitat,
no tinc res a fer
contra el plaer.

Aquest estiu és per a murmurar cançons tristes,
ser trepitjat per borratxos a les festes majors,
jeure mort i a estones zombificar,
em diguin que el que necessito es fotre un clau,
i jo el clau el vulgui al taüt.

LA RESSACA D'UN AMOR

(maig-juny 2022)

A la primavera tot neix,
s'accelera el que es podreix,
s'aguditzen els sentits:
jo ho sento,
tu ho sents,
i són sentirs tant diferents...

Ho pensem i és una cosa,
en realitat, és una coça.
Vaig llepar-me el cor,
vaig poder llepar el d'algú altre,
i era el tacte el gran tresor
més que no pas la substància;
per absència de tendresa i de dolçor,
¿deu fer sempre aquesta fortor
la ressaca d'un amor?

Ulls coberts de ciment
ara són vuit-mils amb desprendiments;
m'hi poso bé,
compto amb portar a collibé aquest sentiment
per a conviure-hi.

Encara dormo a un costat del llit
per a no atiar l'esperit proteïforme dels records,
serenitat,
és el millor per a tothom,
i un benefici afilat:
tinc més temps per a escriure,
però també més necessitat.

Aniré sumant textos, o com a mínim notes,
les tenebres mai et tanquen les portes
si els hi escrius cartes d'amor en llengües quasi mortes.

SALVAR AL SOLDADO BELL

(abril 2018 - agosto 2021)

Me pregunto si algún día dejaré de escribirte,
me pregunto si algún texto logrará describirte.

En el fondo, ya sabía que duele igual el lamento por lo que no se hizo
que la nostalgia de lo que se ha hecho y no se volverá a repetir;
para ti, fue una experiencia más,
para mí, un boquete que sumar.

No sé si tengo la mente en blanco
o reproduzco en bucle el silencio posterior a tus últimas palabras;
te mostré lo que te ibas a perder,
viste lo que te ibas a ahorrar;
mis ofrendas son naturaleza muerta,
mis buenas maneras, rosas de arena,
un esqueleto relleno de piel,
tampoco nadie sufrió por él,
nadie corrió a salvar al soldado Bell.

Puedes ser frágil
y no ser débil;
ver más descanso bajo una almohada
que encima de ella;
envenenarte los sentidos
con un banquete malherido;
reconocerte en un libro abierto
y vacío de páginas.

No cura,
solo escuece
las más de las veces;
"eliminar para mí",
"eliminar para todos",
sobretodo para ti
si averiguo cómo.

TIEMPOS REVENIDOS

(noviembre 2019 - enero 2021)

Yo creo que yo pienso
que me han dicho que he leído
que a este mundo hemos venido a enfermar,
la experiencia solo es un estropajo.

Cadáveres permanentes
en desarrollo atroz
concretando malestares
que rehúsan reacciones:
saberse impotente y sentirse poderoso.

Tanto optimismo con el futuro
en lugar de con el presente...
me da igual que la gente sea desgraciada,
el problema es que sea desafortunada;
bailan como idiotas que niegan que los tiempos, si vuelven,
vuelven revenidos.

Desaparece el rastro de la poesía
cuando pierde su significado,
o lo sepultan palabras sanas;
y con las agudas hacen flores,
con las esdrújulas persianas.

Quien tiene boca, tiene un vertedero,
el vertedero de su propio cerebro,
y ¿qué más da que lleves bozal?
si nunca has intentado hablar,
pues no tenías nada que decir,
pues no te iba tan mal,
y dónde estaba el problema
de tu vida normal;

bienvenido a lo ajeno
y a la cronificación estructural.