TRENTA-UN VESPRES ASSOLELLATS

(febrer-març 2023)

Avui fa un any,
fa setmanes que hi penso.

Mai oblidaré que per a mi va començar un dijous 12 d'abril
i per a ella un dilluns 16;
i va ser un dijous 12 de maig
la darrera vegada que vam dormir abraçats,
i un dilluns 16 quan va fer el pas.

Abraçades i massatges,
els seus pòmuls i les natges,
em significo per elles;
i ja podeu vomitar,
però l'amor és un regal de la vida,
no un objectiu ni un patró a imitar;
tampoc un camí de roses,
ni cal.

El maig tenia el millor,
primer el BAFF, després el D'A,
el Primavera Sound i els aniversaris de la Bici,
el Barcelona Poesia i La Plaça Odissea,
les Festes de Badalona i les de Nou Barris,
les promeses de Cannes,
i sovint les promeses anteriors.
Un any, va tenir a Diamanda Galás i a l'últim Sidney Lumet,
als Tortoise i als primers Lanthimos i Kore-eda,
als Atom Rhumba i als Gallon Drunk,
un disc i una gira dels Red Hot,
trenta-un vespres assolellats,
una rebolcada i un desamor,
i en cinc ocasions, fins i tot l'esguerrada,
a tu.

I a qui collons l'importa
el que m'importa a mi?
Amb qui ho puc compartir
només els faria patir;
potser si ho escric aquí
ja no se'm quedi a dins.

Quan ja vius sol,
morir sol, deu ser tanta la diferència?
Com podríem anomenar a un aniversari
que no és per a celebrar sinó per a lamentar?
Potser una funebració.

Perquè tinc foc al pit
tinc fum al cap,
i, més a dalt, a la teulada,
un colom amb papada.

ELLA TIENE LA RECETA PARA ESTAR MUCHO MEJOR

(setembre - desembre 2022)

Fa temps la vaig perdre en somnis,
caminàvem pel Passeig de Gràcia, entre la gentada;
la vaig perdre de vista, no la vaig trobar,
i, tot i que ja despert,
em xiuxiuegés: "això no succeïrà"
va durar una bona estona de matí el malestar.

Ara ja no em cal somiar,
tot i que dormo bé
perquè dormo la son del dol,
que és l'esgotament.

Aquest pis està tant impregnat de records
que l'hauria de cremar sencer, amb mi a dins;
guarnits florals que sobreviuen,
cicatrius a la paret on tenia les postals,
i una brutícia minvant
que sembla un munt més que abans.

Fa temps que no sé què és estar trist
sense pensar en ella;
quina sort tenir només un motiu per entristir-me
en la meva vida lleugera.
Cada segon, no;
cada minut, tampoc;
cada hora, és probable.

Cada pèrdua de la nostra vida
ens va consumint,
l'esperança sempre arrossega cadenes
que la fan defallir,
l'enyor em pren de la mà esquerra; la nostàlgia, de la dreta,
recupero cançons antigues
amb frases que no havia copsat, i ara se'm queden al cor:
"ella tiene la receta para estar mucho mejor".

BEBIENDO AGUA POR SUPERVIVENCIA

(setembre 2008)

El tren no hace chu chu!,
ruge como rasgado por las vías,
con aire acondicionado condicionado por el chófer,
sin rastro de bandidos ni Buster Keaton.
Bebiendo agua por supervivencia,
cómo no pensé en ello en el comedor?
hay gente haciendo filigranas para lubricar sus vidas,
hay plantas en las ventanas de los jefes de la estación.
El sueño se ve delatado por el silencio,
cuelga ropa casi desprendida de las rocas de Valls,
el revisor se pasea sin tenerme en cuenta,
en casa ya desplegaron los controles de rigor.
Ahora mismo, estamos atrapados en la existencia,
y si el tren descarrila, que enfile hacia las grutas de la mina,
no hay polvo más narcótico que el carbón.

Buzón petado entre los impecables,
salpicones de cemento en la pared,
ondean las banderas, saludan los problemas,
rotondas para no girar,
chupas de cuero con musgo húmedo entre la solapa del cuello,
pellizas, tejanas y bufandas por doquier,
no se agota, no trasciende,
llueve con pereza.
Plástico triturado junto a las vallas,
calaveras ataviadas de doncellas,
cerveza por la manga, manga por lamer,
narices que gotean con urgencia,
escalofríos al anochecer,
no soy serio, no soy eufórico,
como el que gana por la mínima pudiendo aplastar.

Los latidos de los bafles retozan salvajemente con mis oídos,
el desvarío se ha adueñado del personal,
soy el único hombre sobrio que no es un psicópata,
y solo puedo garantizar lo primero.
Ya te peleaste con las puñetas de tu jersey,
ya desatendiste con naturalidad a los necesitados de estímulos,
estoy lejos,
lo suficiente para solo ver resplandecer el fuego del mechero en tu mano,
cada segundo se escurre de forma banal,
tienes alguien que te quiere,
alguien que se ha masturbado todo el verano por ti,
pronto vuelve,
comerás perdices,
a mí aún se me escapa el secreto de los fogones,
y, como puedes leer, los latidos aún no han destrozado la neurona en la que habitas.

El tren no hace chu chu!,
chilla como espoleado por la catenaria,
con DVDs rallados proyectados por el chófer,
sin rastro de Dumbo ni brujas.
Bebiendo agua por supervivencia,
cómo no pensé en ello en el Opencor?
hay gente adoptando posturas para lograr desterrar sus vidas,
hay rúbricas grafiteadas en los muros de cada estación.
Los oídos zumban sin cesar,
no estoy viendo el paisaje, estoy notando la sinergia del vagón,
el revisor esta vez no pasa de largo,
a puerto no ejecutaron los controles de rigor.
Ahora mismo, estamos capturados por la existencia,
y, si el tren descarrila, que se hunda en las cañerías que van bajo el mar,
no hay brisa más histórica que el gas.

PACIÈNCIA

(Agost 2022)

A La Ràpita, els restaurants,
s'entesten a punxar cançons horteres de desamor,
i t'enyoro menjant arrós i marisc
en comptes de crema de carbassó,
doncs dins el pit
no s'ha format cap buit,
hi ha el mateix múscul,
però desnutrit.

Paciència,
no vull una abraçada,
vull més paciència
fins que el temps curi els esclats
a canvi d'una existència distreta i apagada;

mai he entès la felicitat,
però amb tu aprenia alegria.

Tant és que escapi a La Ràpita
i canviï d'aires;
omplen pulmons intoxicats
i segueixen viciant-se.

Esmorzar amb cara de malson,
jubilats en calçotets als balcons,
espatlles que necessiten aftersun,
nens indignats amb els traïdors del civisme que travessen carrers amb el semàfor en vermell,]
gots de plàstic reutilitzables sobre els bancs
amb esquitxades de vòmit als voltants.

Un hotel amb parets de paper,
la del capçal del llit traspua plaer,
a mi m'està molt bé;

i la roba que em vas regalar i no em vull posar
per a no desgastar-la i haver-la de llençar.

TIRANT

(juliol - agost 2022)

Darrerament, agafo el metro els diumenges,
andanes i vagons estan plens de famílies
i jugo a endevinar quina d'elles, per estadística,
serà la del pare assassí de dona i fills, i suïcida fallit.

Travesso el Parc de la Unitat,
porto tot l'estiu passant-hi,
fa dos dies, les 22h, una iaia menjava un iogurt tot observant els infants;
avui, les 16h, i a la mateixa terrassa la mateixa àvia, arrepenjada, observant el parc deshabitat.]
Potser és pura casualitat,
potser és la persona amb més solitud del barri;
jo sóc del barri del costat,
i vaig tirant,
que el que cessa,
quan encara roman,
és un mentrestant.

M'assec a una cafeteria, potser t'escric,
o escric que aquell nen li diu a l'altre, ple de joia, que és el seu millor amic;
o que la vida és una suma de mals i bons records,
i els bons acostumen a fer mal perquè t'hi enrecordes quan els trobes a faltar;
o insisteixo amb la solitud,
si és colonitzadora d'organismes,
si és un llibre collonut;
i després, segur, t'escric.

I esbrinaré si vaig tirant,
si estic llençant,
què està passant
als abismes de la serenitat.

I aprendré l'art perdut que rau
a l'hora de posar ossos i músculs
en un llit de claus.

AL MERCAT

(juliol-agost 2022)

Avui he anat al mercat,
i no sabia què comprar...
bé, no sabia quant comprar,
perquè la meva part mai va ser la meitat.

Un llucet minso,
dos grapats de festucs,
res d'embotit
i fruita que s'estovarà.

I quina fila,
no la tanda, sinó el meu posat,
i quan ho explico em compadeixen,
o s'esglaien: però què ha passat?

El pa que s'hi dona,
o la nova normalitat
al mercat.

Queda clar que em sobra carro,
torno a fer amb dues bosses;
a més, hi ha plaga de coloms,
són tant descarats que es planten a l'agafador
i no s'espanten ni fent petar els dits;
carregar pes? Tant és,
el llast és un altre.

Torno a casa i m'espera
una foto familiar,
una foto teva,
un parell de bolis
i la guia de la Filmoteca,
enganxo els punts de fidelitat, avui són dobles al ser dimecres,
i em concentro a empènyer fora de la meva ment
el plaer secret de que em sobrevisqueu.

49

(maig-juny 2022)

6 embarassos,
5 de prematurs, 1 de normal;

processos electorals diversos,
l'espera d'1 Mundial del que sigui;

4 estius,
4 tardors,
4 hiverns,
i 2 primaveres senceres i 2 a mitges, que en sumen 3;

platja i muntanya,
Catalunya i Espanya,
cap Sant Jordi com déu mana,
592 racions de crema vegetal casolana;

petons, petons i petons;

masses plors,
masses poques flors.