L'ESTACIÓ

(maig 2025)

Obre els ulls la follia,
contra tot pronòstic, torna a fer-se de dia;
la lògica està adormida
però amb els revòlvers agafats;
i floreix
una vida que m’insisteix
que el camí per ser estimat passa per l’autoodi.

Em sento Alec Harvey dins una novel·la russa,
Carnforth m’habita de dijous a dilluns,
sóc un psicòpata benigne,
la riota de la consistència,
si tan sols les poques estones que no penso en tu
fossin proporcionals a les que t’enrecordes de mi…
el curs ja s’acaba, i enguany
la creu no és Sant Jordi, la creu és Sant Joan.

Avanço la meva arribada a l’estació
perquè esperar-te és un plaer;
una adolescent observa acomplexadament als adults,
pensant que no tenim desil·lusions,
desconeixent que ja no ens importen.

L’espera no és doble
perquè la puntualitat és exquisida;
sempre va buit el tren
si ets la passatgera absent;
Era un somriure? Era vergonya?
Era un rictus ben incòmode?

No em podies concedir cap ball
perquè l’estaves musicant;
no va fer via la primavera,
i l’estiu és l’estació de l’adéu.

HOME OBJECTE (NO IDENTIFICAT)

(14 d'abril 2024)

No facis volar coloms,
els tinc a la vora, fent-me companyia;
és normal que t'agradi més relacionar-te amb animals,
és molt més gratificant;
fins i tot els grans films són com fortes abraçades,
o converses interessants,
la solitud només s'ha de desxifrar.

En aquesta habitació a les fosques
és on els meus ulls hi veuen més,
segueixo les teves empremtes a quatre potes,
ja no sé encapsular
l'accent de ser vulnerable,
això no és presentable,
això és un espectacle,
per a bé i per a mal.

Els coloms mullats semblen despentinats,
quan tremolo no estic sexi,
simplement, sóc horrorós:
hi poso els acudits
perquè no hi poso el cos.

Quan la separació és un dol
i el dol una execució,
et despertes cantant cançons a crits
en un vagó de metro que sempre està buit;
amagues la seva foto quan reps visites,
tot i que t'és igual aixecar sospites;
els plats de fruita,
les parpelles en repòs,
un memoràndum,
vius en un memoràndum.

TREBALL D'AMOR ESMAPERDUT

(març-desembre 2023)

Fa estona que sóc al tren,
ja estic quasi plorant,
espera'm;

seuen a totes bandes,
amb les cames arronsades,
un líquid ballant pel mig,
fins i tot la mort ha de menjar.

No em cuso la ferida
sense purgar el verí intrínsec;
amb el temps, quan hi penso,
segueix fent mal,
però hi penso molt menys;

et vas deixar el meu cor oblidat a la gespa,
vaig provant a trobar-lo pels parcs,
i sempre que m'hi endinso es fa de nit.

Els bons records mai són dolorosos,
es la realitat que empitjora;

un cop mentalitzat,
és un mal sense punxes,
però la clarividència no consola.

Sóc un més dels que han hagut
de ser continent, i no contingut;

vull ser l'esclafit de riure
de la parella que s'estava xiuxiuejant;
el lòbul, un lòbul, que es troba amb un paladar;
degenerar, abans que ser pellofa.

Abans que escopir-te dards,
me'ls empasso i m'esvaeixo;
ni xisclo ni t'escridasso,
m'esglaio perquè m'enfonso.

JÚLIA

(maig – juny 2023)

Júlia, avui vens?
Tinc la discreció a punt
i els ulls al clatell
per a fer com si res.

Júlia, ho entens?
Et busco constantment,
també quan et trobo,
em fa estar content.

Perquè fa poc pensava que em penjaria,
i t’escric amb alegria, Júlia,
fas bon temps.
Als encerts de la vida
li afegiré el teu somriure;
als estímuls de la setmana,
l’estona en que vens.

Júlia, m’enamoraré de tu,
però no t’has de preocupar,
sé patir.

Júlia, no t’ho vull dir,
però aquí i només aquí
en puc fruir.

I en sé molt poc, Júlia,
però no m’invento ni una coma,
explica’m més.
Com, per sorpresa, un espectacle de foc;
com l’àvia, asseguda, jugant amb les espardenyes,
em fas retrobar l’infant.

I el millor, Júlia,
és quan ja no hi penso,
i, llavors, vens.

COM ESTÀ L'ALAN?

(novembre 2022 – maig 2023)

Mimi Parker s’ha mort,
i ha fet mal com la de qualsevol malalt;
no sé per què li diuen batallar
si és resistir,
doncs cap cos és terreny neutral.

Si li passès a la meva Mimi personal
seria un terrabastall,
només pensar-hi se’m humitegen els ulls,
em remou sencer un pessic de pànic,
s’endinsa als ossos el dolor.

I és per això
que tot I que conec poc els seus lligams
perquè no en sóc fan,
em pregunto, de veres,
com deu estar l’Alan.

Vora la meva feina hi ha un parc,
i, en soledat, els adults que el travessen van tant capcots com els joves;
sofisticació i sentiments
per a suportar la desfeta de la vida;
no posseïm a les persones,
però les perdem.

L’Alan, què farà?
Un disc que soni a execució
o potser es retirarà?
Per què passa que, amb els cantants,
tot i que escriuen sobre fets quotidians
els veiem com èssers sobrehumans?

Espero que li arribi el moment
que la nostàlgia de recordar la Mimi
la visqui com un alleujament.

AGULLA DE PUNTA DESGASTADA

(febrer 2022 - abril 2023)

I si l'única diferència
amb un sonat
és que jo ho escric
i ell ho diu ben alt?

Que t'exploti el cor,
segur que no té perdó?
Ni matar al pare moribund
per a tenir sostre, llit i plat a la presó?

I si les intuicions i les epifanies
només són instants d'inseguretat?

Cap carícia,
cap llàgrima,
capaç de ser malaguanyada?
Puc seguir filant
amb una agulla de punta desgastada?

Enfonsa'm la mirada
una altra vegada,
i deixa una esquerda
per on em cruspeixi la merda.

Filosofia escrita sobre una vida
sense milions d'anys d'experiència;
filosofia, la fesomia de la terra,
entre les flors sobresurten colzes.

És un himne desafortunat
refiar la pròpia sort a una finestra trencada;
pets tendres, perllongats,
escorrent-se dels budells,
vull avorrir-me ja dels meus sentiments,
i tornar a les banalitats,
l'èxtasi de les foteses.

TRENTA-UN VESPRES ASSOLELLATS

(febrer-març 2023)

Avui fa un any,
fa setmanes que hi penso.

Mai oblidaré que per a mi va començar un dijous 12 d'abril
i per a ella un dilluns 16;
i va ser un dijous 12 de maig
la darrera vegada que vam dormir abraçats,
i un dilluns 16 quan va fer el pas.

Abraçades i massatges,
els seus pòmuls i les natges,
em significo per elles;
i ja podeu vomitar,
però l'amor és un regal de la vida,
no un objectiu ni un patró a imitar;
tampoc un camí de roses,
ni cal.

El maig tenia el millor,
primer el BAFF, després el D'A,
el Primavera Sound i els aniversaris de la Bici,
el Barcelona Poesia i La Plaça Odissea,
les Festes de Badalona i les de Nou Barris,
les promeses de Cannes,
i sovint les promeses anteriors.
Un any, va tenir a Diamanda Galás i a l'últim Sidney Lumet,
als Tortoise i als primers Lanthimos i Kore-eda,
als Atom Rhumba i als Gallon Drunk,
un disc i una gira dels Red Hot,
trenta-un vespres assolellats,
una rebolcada i un desamor,
i en cinc ocasions, fins i tot l'esguerrada,
a tu.

I a qui collons l'importa
el que m'importa a mi?
Amb qui ho puc compartir
només els faria patir;
potser si ho escric aquí
ja no se'm quedi a dins.

Quan ja vius sol,
morir sol, deu ser tanta la diferència?
Com podríem anomenar a un aniversari
que no és per a celebrar sinó per a lamentar?
Potser una funebració.

Perquè tinc foc al pit
tinc fum al cap,
i, més a dalt, a la teulada,
un colom amb papada.

ELLA TIENE LA RECETA PARA ESTAR MUCHO MEJOR

(setembre - desembre 2022)

Fa temps la vaig perdre en somnis,
caminàvem pel Passeig de Gràcia, entre la gentada;
la vaig perdre de vista, no la vaig trobar,
i, tot i que ja despert,
em xiuxiuegés: "això no succeïrà"
va durar una bona estona de matí el malestar.

Ara ja no em cal somiar,
tot i que dormo bé
perquè dormo la son del dol,
que és l'esgotament.

Aquest pis està tant impregnat de records
que l'hauria de cremar sencer, amb mi a dins;
guarnits florals que sobreviuen,
cicatrius a la paret on tenia les postals,
i una brutícia minvant
que sembla un munt més que abans.

Fa temps que no sé què és estar trist
sense pensar en ella;
quina sort tenir només un motiu per entristir-me
en la meva vida lleugera.
Cada segon, no;
cada minut, tampoc;
cada hora, és probable.

Cada pèrdua de la nostra vida
ens va consumint,
l'esperança sempre arrossega cadenes
que la fan defallir,
l'enyor em pren de la mà esquerra; la nostàlgia, de la dreta,
recupero cançons antigues
amb frases que no havia copsat, i ara se'm queden al cor:
"ella tiene la receta para estar mucho mejor".

BEBIENDO AGUA POR SUPERVIVENCIA

(setembre 2008)

El tren no hace chu chu!,
ruge como rasgado por las vías,
con aire acondicionado condicionado por el chófer,
sin rastro de bandidos ni Buster Keaton.
Bebiendo agua por supervivencia,
cómo no pensé en ello en el comedor?
hay gente haciendo filigranas para lubricar sus vidas,
hay plantas en las ventanas de los jefes de la estación.
El sueño se ve delatado por el silencio,
cuelga ropa casi desprendida de las rocas de Valls,
el revisor se pasea sin tenerme en cuenta,
en casa ya desplegaron los controles de rigor.
Ahora mismo, estamos atrapados en la existencia,
y si el tren descarrila, que enfile hacia las grutas de la mina,
no hay polvo más narcótico que el carbón.

Buzón petado entre los impecables,
salpicones de cemento en la pared,
ondean las banderas, saludan los problemas,
rotondas para no girar,
chupas de cuero con musgo húmedo entre la solapa del cuello,
pellizas, tejanas y bufandas por doquier,
no se agota, no trasciende,
llueve con pereza.
Plástico triturado junto a las vallas,
calaveras ataviadas de doncellas,
cerveza por la manga, manga por lamer,
narices que gotean con urgencia,
escalofríos al anochecer,
no soy serio, no soy eufórico,
como el que gana por la mínima pudiendo aplastar.

Los latidos de los bafles retozan salvajemente con mis oídos,
el desvarío se ha adueñado del personal,
soy el único hombre sobrio que no es un psicópata,
y solo puedo garantizar lo primero.
Ya te peleaste con las puñetas de tu jersey,
ya desatendiste con naturalidad a los necesitados de estímulos,
estoy lejos,
lo suficiente para solo ver resplandecer el fuego del mechero en tu mano,
cada segundo se escurre de forma banal,
tienes alguien que te quiere,
alguien que se ha masturbado todo el verano por ti,
pronto vuelve,
comerás perdices,
a mí aún se me escapa el secreto de los fogones,
y, como puedes leer, los latidos aún no han destrozado la neurona en la que habitas.

El tren no hace chu chu!,
chilla como espoleado por la catenaria,
con DVDs rallados proyectados por el chófer,
sin rastro de Dumbo ni brujas.
Bebiendo agua por supervivencia,
cómo no pensé en ello en el Opencor?
hay gente adoptando posturas para lograr desterrar sus vidas,
hay rúbricas grafiteadas en los muros de cada estación.
Los oídos zumban sin cesar,
no estoy viendo el paisaje, estoy notando la sinergia del vagón,
el revisor esta vez no pasa de largo,
a puerto no ejecutaron los controles de rigor.
Ahora mismo, estamos capturados por la existencia,
y, si el tren descarrila, que se hunda en las cañerías que van bajo el mar,
no hay brisa más histórica que el gas.

PACIÈNCIA

(Agost 2022)

A La Ràpita, els restaurants,
s'entesten a punxar cançons horteres de desamor,
i t'enyoro menjant arrós i marisc
en comptes de crema de carbassó,
doncs dins el pit
no s'ha format cap buit,
hi ha el mateix múscul,
però desnutrit.

Paciència,
no vull una abraçada,
vull més paciència
fins que el temps curi els esclats
a canvi d'una existència distreta i apagada;

mai he entès la felicitat,
però amb tu aprenia alegria.

Tant és que escapi a La Ràpita
i canviï d'aires;
omplen pulmons intoxicats
i segueixen viciant-se.

Esmorzar amb cara de malson,
jubilats en calçotets als balcons,
espatlles que necessiten aftersun,
nens indignats amb els traïdors del civisme que travessen carrers amb el semàfor en vermell,]
gots de plàstic reutilitzables sobre els bancs
amb esquitxades de vòmit als voltants.

Un hotel amb parets de paper,
la del capçal del llit traspua plaer,
a mi m'està molt bé;

i la roba que em vas regalar i no em vull posar
per a no desgastar-la i haver-la de llençar.

TIRANT

(juliol - agost 2022)

Darrerament, agafo el metro els diumenges,
andanes i vagons estan plens de famílies
i jugo a endevinar quina d'elles, per estadística,
serà la del pare assassí de dona i fills, i suïcida fallit.

Travesso el Parc de la Unitat,
porto tot l'estiu passant-hi,
fa dos dies, les 22h, una iaia menjava un iogurt tot observant els infants;
avui, les 16h, i a la mateixa terrassa la mateixa àvia, arrepenjada, observant el parc deshabitat.]
Potser és pura casualitat,
potser és la persona amb més solitud del barri;
jo sóc del barri del costat,
i vaig tirant,
que el que cessa,
quan encara roman,
és un mentrestant.

M'assec a una cafeteria, potser t'escric,
o escric que aquell nen li diu a l'altre, ple de joia, que és el seu millor amic;
o que la vida és una suma de mals i bons records,
i els bons acostumen a fer mal perquè t'hi enrecordes quan els trobes a faltar;
o insisteixo amb la solitud,
si és colonitzadora d'organismes,
si és un llibre collonut;
i després, segur, t'escric.

I esbrinaré si vaig tirant,
si estic llençant,
què està passant
als abismes de la serenitat.

I aprendré l'art perdut que rau
a l'hora de posar ossos i músculs
en un llit de claus.

AL MERCAT

(juliol-agost 2022)

Avui he anat al mercat,
i no sabia què comprar...
bé, no sabia quant comprar,
perquè la meva part mai va ser la meitat.

Un llucet minso,
dos grapats de festucs,
res d'embotit
i fruita que s'estovarà.

I quina fila,
no la tanda, sinó el meu posat,
i quan ho explico em compadeixen,
o s'esglaien: però què ha passat?

El pa que s'hi dona,
o la nova normalitat
al mercat.

Queda clar que em sobra carro,
torno a fer amb dues bosses;
a més, hi ha plaga de coloms,
són tant descarats que es planten a l'agafador
i no s'espanten ni fent petar els dits;
carregar pes? Tant és,
el llast és un altre.

Torno a casa i m'espera
una foto familiar,
una foto teva,
un parell de bolis
i la guia de la Filmoteca,
enganxo els punts de fidelitat, avui són dobles al ser dimecres,
i em concentro a empènyer fora de la meva ment
el plaer secret de que em sobrevisqueu.

49

(maig-juny 2022)

6 embarassos,
5 de prematurs, 1 de normal;

processos electorals diversos,
l'espera d'1 Mundial del que sigui;

4 estius,
4 tardors,
4 hiverns,
i 2 primaveres senceres i 2 a mitges, que en sumen 3;

platja i muntanya,
Catalunya i Espanya,
cap Sant Jordi com déu mana,
592 racions de crema vegetal casolana;

petons, petons i petons;

masses plors,
masses poques flors.

MASSA TENDRE PER A LES DATE APPS

(maig-juny 2022)

Està ballant
i/o vestint samarretes que li van com un guant;
i jo observant,
sóc un infant davant adults escandalosos.

Surto a cremar la nit,
però el foc intern
em consumeix durant,
i torno a casa fumejant dins un metro dislocat;
criatures adormides als cotxets,
dues joves amb el mòbil mutuament a tocar de l'orella de l'altra,
espectacles carnals de cap a peus,
i jo observant,
mentre li dono voltes fins al mareig:
tant de bo haguessis pensat en altres
en comptes de deixar de pensar en mi.

Segueixo solter,
deu ser
que tothom és del teu parer.

De quant en quant,
de forma breu i inconstant
sento l'esperança de que em tornis a estimar,
però no hi ha cap esperança,
no tinc cap possibilitat,
no tinc res a fer
contra el plaer.

Aquest estiu és per a murmurar cançons tristes,
ser trepitjat per borratxos a les festes majors,
jeure mort i a estones zombificar,
em diguin que el que necessito es fotre un clau,
i jo el clau el vulgui al taüt.

LA RESSACA D'UN AMOR

(maig-juny 2022)

A la primavera tot neix,
s'accelera el que es podreix,
s'aguditzen els sentits:
jo ho sento,
tu ho sents,
i són sentirs tant diferents...

Ho pensem i és una cosa,
en realitat, és una coça.
Vaig llepar-me el cor,
vaig poder llepar el d'algú altre,
i era el tacte el gran tresor
més que no pas la substància;
per absència de tendresa i de dolçor,
¿deu fer sempre aquesta fortor
la ressaca d'un amor?

Ulls coberts de ciment
ara són vuit-mils amb desprendiments;
m'hi poso bé,
compto amb portar a collibé aquest sentiment
per a conviure-hi.

Encara dormo a un costat del llit
per a no atiar l'esperit proteïforme dels records,
serenitat,
és el millor per a tothom,
i un benefici afilat:
tinc més temps per a escriure,
però també més necessitat.

Aniré sumant textos, o com a mínim notes,
les tenebres mai et tanquen les portes
si els hi escrius cartes d'amor en llengües quasi mortes.

SALVAR AL SOLDADO BELL

(abril 2018 - agosto 2021)

Me pregunto si algún día dejaré de escribirte,
me pregunto si algún texto logrará describirte.

En el fondo, ya sabía que duele igual el lamento por lo que no se hizo
que la nostalgia de lo que se ha hecho y no se volverá a repetir;
para ti, fue una experiencia más,
para mí, un boquete que sumar.

No sé si tengo la mente en blanco
o reproduzco en bucle el silencio posterior a tus últimas palabras;
te mostré lo que te ibas a perder,
viste lo que te ibas a ahorrar;
mis ofrendas son naturaleza muerta,
mis buenas maneras, rosas de arena,
un esqueleto relleno de piel,
tampoco nadie sufrió por él,
nadie corrió a salvar al soldado Bell.

Puedes ser frágil
y no ser débil;
ver más descanso bajo una almohada
que encima de ella;
envenenarte los sentidos
con un banquete malherido;
reconocerte en un libro abierto
y vacío de páginas.

No cura,
solo escuece
las más de las veces;
"eliminar para mí",
"eliminar para todos",
sobretodo para ti
si averiguo cómo.

TIEMPOS REVENIDOS

(noviembre 2019 - enero 2021)

Yo creo que yo pienso
que me han dicho que he leído
que a este mundo hemos venido a enfermar,
la experiencia solo es un estropajo.

Cadáveres permanentes
en desarrollo atroz
concretando malestares
que rehúsan reacciones:
saberse impotente y sentirse poderoso.

Tanto optimismo con el futuro
en lugar de con el presente...
me da igual que la gente sea desgraciada,
el problema es que sea desafortunada;
bailan como idiotas que niegan que los tiempos, si vuelven,
vuelven revenidos.

Desaparece el rastro de la poesía
cuando pierde su significado,
o lo sepultan palabras sanas;
y con las agudas hacen flores,
con las esdrújulas persianas.

Quien tiene boca, tiene un vertedero,
el vertedero de su propio cerebro,
y ¿qué más da que lleves bozal?
si nunca has intentado hablar,
pues no tenías nada que decir,
pues no te iba tan mal,
y dónde estaba el problema
de tu vida normal;

bienvenido a lo ajeno
y a la cronificación estructural.

TURISMO DE INTERIOR HUMANO

(abril 2018 - enero 2021)

El hombre que habla solo
se ha comprado un móvil para disimular;
el carnicero prepara encargos,
la radio le invita a cantar;
un enajenado sortilegia con sus dedos,
está contando demonios,
y se mueven tanto
que tiene que volver a empezar.

Señoras charlando con conocidas,
y sus hijas, al lado, aburridas;
alumnos de la escuela Jerónimo Basora,
los que, en lugar de petaca, llevan cantimplora;
"Walk on the wild side", escribe quien solo puede balbucear
después de que le mutilaran la lengua de un mordisco
en una noche de descontrol psicotrópico.

Si el mundo se tambalea, agárrate a mí,
nos haremos compañía en la caída
hacia una luz que no es la de un nuevo día,
o quizá logres impulsarte,
porque mi vida es tu circunstancia.

Es verdad, puede ser
que dar vapulee a tener,
pues a cuántas cosas la importancia que se les da
somete a la importancia que tienen:
al mejor y al peor;
al más y al menos;
al múltiple y al dividendo;
al para, al por y al según.

Afortunado quien no alcanza sus sueños,
luego no desmitifica sus fantasías.

POLLAS COMO ROSCAS

(Agosto 2018 - agosto 2020)

Repita diez veces al día a su movil apagado:
"capitalismo, atentado,
manifestación, destrucción del Estado",
y de la mano de un dios sin higiene
irá de safari oculto a lo sagrado.

Intoxicación parsimoniosa,
pensamiento detrítico,
¿qué nombre darle al hermano de la perversidad
que tiene más de ignorancia que de egoísmo?
llenándote de arroz el saco,
dejándote sin techo en las urnas,
¿cuántos pilares de la democracia
están armados con muertes sospechosas?
en una sociedad centrista entran moscas
y entran pollas como roscas.

Repita diez veces al día a su movil apagado:
"capitalismo, atentado,
manifestación, destrucción del Estado",
y será menester de los paisanos
que el infierno sea de su agrado.

Nos sobran pioneros,
nos faltan sublimadores,
nuevos paradigmas y menos efemérides,
pero brillamos por ser pirómanos estridentes,
cuando no nos la meten doblada
llamando incorrección política a la nostalgia desfasada,
a la espera de más revoluciones
que no pasen de adhesivos en los vagones,
porque al voto indeciso le da lo mismo
mientras sea liberalismo.

AMOR, VÉS A CASA

(gener 2019 - juliol 2020)

No és fàcil distingir
un ésser de llum d'un ésser de foc;
tampoc el presagi quotidià
de ser davant teu
i d'esquenes al que vindrà;
potser sí que dic que mai hi vaig creure
quan dic que mai ho vaig veure clar.

Des de la meva permanent infelicitat,
la teva felicitat m'ha estat molt bé;
vaig canviar les prioritats,
vaig parlar amb propietat,
un home que es troba a si mateix
allà on no esperava ser,
jo ja no et faré bé,
amor, vés a casa.

Amor, vés a casa,
jo ja no et faré bé;
la nostra presó té les portes obertes,
però duc el pes de les cadenes;
encara que embruti a mans plenes
llisco entre els dits,
i no deixaré taca a terra,
m'evapora l'oblit.

Dins el buit de la mà estesa
no és literal ni metafòrica la tendresa;
et vull fer plorar,
i després em trenca el cor veure't plorar.

El temps sempre troba un relat
perquè sempre queden els fets:
menys floretes que retrets.